lunes, 7 de diciembre de 2009

La carretera de l'Arrabassada va albergar carreres legals durant més de 60 anys

La carretera va albergar carreres legals durant més de 60 anys

  1. L’Arrabassada va tenir un tramvia que va ser via d’escapatòria durant la guerra civil
Portada d’‘El Correo Catalán’ del 1966 que anuncia la carrera de l’Arrabassada. Foto: EL PERIÓDICO / DIPUTACIÓ DE BARCELONA
Portada d’‘El Correo Catalán’ del 1966 que anuncia la carrera de l’Arrabassada. Foto: EL PERIÓDICO / DIPUTACIÓ DE BARCELONA
Tres motoristes claven el genoll a l’asfalt en un revolt, en una imatge del 1997. Foto: EL PERIÓDICO / DIPUTACIÓ DE BARCELONA
Tres motoristes claven el genoll a l’asfalt en un revolt, en una imatge del 1997. Foto: EL PERIÓDICO / DIPUTACIÓ DE BARCELONA
Un vehicle circula per l’Arrabassada durant la primera dècada del segle XX, quan el tramvia encara no estava instal·lat. Foto: EL PERIÓDICO / DIPUTACIÓ DE BARCELONA
Un vehicle circula per l’Arrabassada durant la primera dècada del segle XX, quan el tramvia encara no estava instal·lat. Foto: EL PERIÓDICO / DIPUTACIÓ DE BARCELONA
C. M. D.
BARCELONA

Conèixer la història de la carretera de l’Arrabassada ajuda a entendre la història recent de Barcelona. Construïda entre el 1868 i el 1874, aquesta via va connectar la ciutat amb el Vallès i va acostar el Tibidabo al ciutadà. Pels seus revolts hi han pujat tartanes, tramvies, autobusos de línia, cotxes i motos de carreres legals i il·legals, bicicletes..., fins i tot va servir com a via d’escapatòria durant els bombardejos de la guerra civil. Les obres de la Diputació sobre aquest mític vial posen fi a l’Arrabassada de l’èxode i la canallesca i inauguren una altra etapa, més flegmàtica, més contemporània i d’acord amb la ciutat dels vianants i cotxes tranquils.
La de l’Arrabassada va ser l’última línia de tramvia de la zona alta que es va inaugurar a Barcelona. Era el 19 de juny de 1911 i uns combois comprats de segona mà a Marsella van començar a recórrer els set quilòmetres que separen el que avui és la plaça d’Alfonso Comín i el punt més alt de la carretera, on hi havia el casino, l’hotel i el parc d’atraccions propietat de la mateixa companyia que promovia el tramvia. La duresa del pendent va ser massa per al model marsellès, així que Tranvías de Montaña S. A. va encarregar quatre cotxes nous model Arrabassada de color vermell.
La dictadura de Primo de Rivera i la prohibició dels jocs d’atzar van suposar un fort cop a la companyia, que va passar a transportar domingueros i excursionistes. La seva lenta agonia va tenir el seu moment d’honor durant els bombardejos franquistes, ja que molta gent va usar el tramvia per fugir d’una Barcelona fumejant. A finals del 38 va deixar de funcionar, però la instal·lació no es va retirar fins al 1958. Amb tota probabilitat, segons apunta Albert González, doctor en Geografia i expert en tramvies, sota l’asfalt que avui es reforma deuen descansar els vells rails d’aquesta línia que escalava la muntanya amb dificultats.

PROVA CRONOMETRADA / La primera Carrera a la costa de la Rabassada es va celebrar l’11 de juny de 1922 gràcies a la decisió de la Peña Rhin, creada vuit anys abans a base de tertúlies esportives al bar del mateix nom que estava situat a la plaça de Catalunya. Cotxes i motos competien sense trànsit en una prova cronometrada que congregava als vorals a centenars de curiosos i amants de la velocitat. Julián Márquez va assistir a diverses carreres als anys 50. Aquest neuròleg de 67 anys vivia a prop de l’avinguda del Tibidabo i pujava amb els seus amics per seguir la competició. «Eren cotxes supertrucats que feien un soroll de mil dimonis. No hi havia barreres ni proteccions, però la gent no era tonta i es col·locava a la muntanya», recorda. El més cotitzat era el revolt de la paella, on els pilots es podien lluir de veritat. Un d’aquests conductors era Jaume Jordana, el membre més veterà de la penya Motorista de Barcelona, que quan no s’ocupava del seu negoci de venda de palla i gra anava sobre una moto. Va participar en les carreres dels anys 40 i 50 i troba a faltar la velocitat. Amb 86 anys, considera que és una «llàstima» que l’Arrabassada ja no sigui «un lloc en què es pugui anar a córrer». Diu que la carrera no era perillosa però reconeix que no era fàcil controlar la moto a tanta velocitat «per aquells revolts en què hi havia centenars de persones». «Sortíem fins i tot en un programa del NODO que es deia Imágenes», rememora Márquez.
Al llarg de les 30 edicions que es van celebrar durant mig segle, van córrer per l’Arrabassada pilots il·lustres com Ricardo Fargas, Celso Fernández, Jorge de Bragation, Santi Herreros, Carlos Cardús, Sito Pons o Joan Garriga. També va provar la seva perícia Jaume Alguersuari, pare del jove pilot homònim que avui passeja els gens per la fórmula 1.

AL MARGE DE LA LLEI / L’última i 30a carrera es va celebrar el 1983, quan la carretera ja s’havia convertit en un lloc de culte entre els que disfrutaven agafant revolts amb les motos en el trànsit obert. «Va arribar un moment en què l’Arrabassada es va posar molt perillosa perquè hi havia massa gent», afirma Gregorio García, motorista de tota la vida que en aquella època tenia uns 20 anys. La Guàrdia Urbana es va adonar que el tema se li escapava de les mans. Va començar a analitzar el tema i va arribar a la conclusió que la sanció era la millor medecina contra aquesta infracció.
Els agents sancionaven cada cap de setmana uns 300 motoristes, però no servia de gaire. «La Guàrdia Urbana es confessa impotent per tallar el fenomen», deia un editorial d’EL PERIÓDICO del 6 de juny de l1997. «Si no vol perdre la credibilitat –seguia– ha d’actuar immediatament». Més de 12 anys després, sembla que és el que es vol fer.

jueves, 3 de diciembre de 2009

Porsche 917x17 by Jeff Zwart


Porsche 917x17 by Jeff Zwart, originalmente cargada por Nigel Smuckatelli.

This is from the cover of Jeff Zwart's new book Porsche 917x17: The Cars And Drivers In Studio. The book contains a foreword by legendary 917 driver Derek Bell. Mr. Zwart needed some photos of Derek Bell and I had what he needed and as a result I received two signed copies of the book. It is one of those big cloth covered picture books that usually arrive at the stores this time of the year. It has very large photos of the vintage Porsche 917's that raced back in the day and includes stories from several of the legendary drivers from that period. I have uploaded a hi-res copy of the above picture so you can see the individual photos that make up this composite.

Cargada por Nigel Smuckatelli el 25 de nov '09, 7:20 CET.

domingo, 22 de noviembre de 2009

El màrqueting fixa l’astronòmic preu d’algunes obres d’art

  1. L’expert ha estudiat els mecanismes que converteixen un creador en una marca d’èxit
  2. L’economista Don Thompson revisa les claus del negoci a ‘El tiburón de 12 millones de dólares’

GEMMA TRAMULLAS
BARCELONA

El juny del 2007, Damien Hirst, el més mediàtic de tots els artistes contemporanis britànics, va presentar en societat una de les seves últimes creacions, una calavera amb 8.600 diamants incrustats titulada For the love of God (Per l’amor de Déu), que suposadament és el que va exclamar la seva mare quan ell li va mostrar la peça. L’obra es va vendre per 55 milions d’euros, una mica més del que es va pagar el 2005 pel quadro Peasant woman against a backdrop of wheat (1890), de Vincent van Gogh. ¿Això significa que Hirst i Van Gogh tenen la mateixa qualitat artística? ¿Quins elements fan que una obra d’art sigui més cobejada per museus i col·leccionistes? L’economista Don Thompson intenta donar resposta a aquestes preguntes al llibre El tiburón de 12 millones de dólares, que Ariel acaba de publicar a Espanya.
«Quan algú compra una obra d’un artista reconegut, disfruta no només de la peça, sinó del fet de poder ensenyar-la als seus convidats
–explica Don Thompson des de Toronto (Canadà), on és professor de la Schulich School de la Universitat de York–. Si es tracta d’un autor car, els seus amics li reconeixeran no només el seu gust estètic, sinó el seu olfacte i la seva fortuna. És com comprar una bossa caríssima de Vuitton: s’obtenen gratificacions socials, psicològiques i simbòliques que van més enllà de la qualitat de l’objecte».

UN ANECDOTARI AMÈ / L’autor es va submergir durant tot un any en el mercat de l’art contemporani de Londres i Nova York per revelar els mecanismes del màrqueting que converteixen un artista en una firma de marca. Tot i estar banyat en xifres milionàries i profundes declaracions de col·leccionistes, marxants, galeristes i directors de museu, el llibre també és un amè recopilatori d’anècdotes. «L’artista més descarat de tots pel que fa a autopromoció va ser probablement Picasso –escriu Don Thompson–. En la seva primera exposició a la galeria d’Ambroise Vollard de París va presentar retrats dels tres patrocionadors financers de la seva exposició i va entregar alguns quadros als dos crítics que hi van assistir perquè escrivissin ressenyes elogioses».
La madrilenya Pilar Ordovás ha estat responsable del departament europeu d’art contemporani de la casa de subhastes Christie’s i ara dirigeix a Londres les influents galeries Gagosian. Ella va ser qui, el 2008, va vendre per 22 milions d’euros Benefit supervisor sleeping, de Lucien Freud, la pintura més cara d’un artista viu. Ordovás troba un forat entre els seus compromisos a la fira d’art d’Abu Dhabi per assenyalar a aquest diari que «la qualitat artística, la procedència de l’obra, la seva conservació, la demanda sobre l’artista i el seu mercat global» són els principals elements que contribueixen a fixar el preu de l’art.
¿Mercat global? «Quina galeria representa l’artista, com el promociona, on el porta, si se li han fet retrospectives que hagin transformat el seu mercat...». Per Ordovás «la qualitat és un element principal», però amb això no n’hi ha prou si ningú s’interessa per l’obra. El marxant Ambroise Vollard va comprar a un arruïnat Cézanne 250 llenços a 50 francs cada un; avui costen entre 2.000 i 3.000 milions d’euros.
Les galeries Gagosian pertanyen a Larry Gagosian, el marxant més famós del món, representant d’Andy Warhol, Jeff Koons i Damien Hirst, entre altres. Va ser ell qui va vendre el tauró dissecat de Hirst per 12 milions de dòlars. «Hem superat l’època de grans excessos i la crisi ha portat les coses a un pla més real –conclou Ordovás, que no ha llegit el llibre de Thompson–. Parlar d’art només a través de xifres és un error. Pot ser una bona inversió, però només a molt llarg termini».

EL DIVIDEND EMOCIONAL / Tots els experts en art d’alta gamma coincideixen que l’element principal és com afecta l’obra a l’espectador, el «dividend emocional», com l’anomena el representant de Sotheby’s a Madrid, Andrew Montgomery. Això contrasta amb el fet que la immensa majoria de peces d’art contemporani provoquen el rebuig del públic. «Tenir el tauró de Hirst a casa em provocaria un perjudici psicològic irreparable», diu un expert que prefereix que no se li atribueixi la frase.
Però el dividend emocional empal·lideix davant de les fredes xifres: el mercat de l’art contemporani mou 12.000 milions d’euros a l’any; empreses com Artnet ofereixen per als inversors informes sobre l’evolució de preus de 4.300 artistes, i floreixen diferents cursos de màrqueting per a creadors: «Generem soroll per als nostres clients, desenvolupem la seva imatge de marca i també millorem la seva presència en els mitjans», explica Sergio G. García, el director del curs que Hermes Comunicación ofereix en diverses ciutats. Ho va resumir Andy Warhol fa més de 50 anys: «La millor obra d’art és un bon negoci».

miércoles, 21 de octubre de 2009

59 Edsel Ranger 2 door


59 Edsel Ranger 2 door, originalmente cargada por carphoto.

Prueba de carphoto

domingo, 4 de octubre de 2009

L1040245


L1040245, originalmente cargada por delfi_r.

Esta foto será una buena entrada del blog

jueves, 1 de octubre de 2009

New Dodge Hemi Challenger


New Dodge Hemi Challenger, originalmente cargada por MidnightOil1.

viernes, 18 de septiembre de 2009

1938 Hispano-Suiza H6C Xenia


1938 Hispano-Suiza H6C Xenia, originalmente cargada por clicks_1000.

1938 Hispano-Suiza H6C Xenia

Winner of the 2009 Cartier Style et Luxe Concours d'Elegance at the Goodwood Festival of Speed.

Cargada por clicks_1000 el 25 de jul '09, 1:17 CEST.

jueves, 28 de mayo de 2009

La directora del MNAC declara davant la justícia per l'oferiment d'un quadro de Casas al centre



L'obra L'autoretrat de Casas amb Pere Romeu en un automòbil Charron. Foto: ARXIU" height="169" width="250">
L'obra L'autoretrat de Casas amb Pere Romeu en un automòbil Charron. Foto: ARXIU
J. G. ALBALAT
BARCELONA
Francisco Serramelera Abadal, conegut com a Francisco Abadal, va amassar una important fortuna. Aquest pioner de l'automoció, que va néixer a Barcelona el 1880 i va morir el 1989, va fundar la seva pròpia marca de cotxes: Abadal y Cía. La batalla per la seva herència es lliura ara als jutjats. Ahir es va escriure un altre capítol d'aquesta història amb la declaració com a testimoni de la directora del Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC), Maria Teresa Ocaña.
En el llegat de l'avi Abadal hi ha una pintura de Ramon Casas del 1901 i que representa l'artista i el seu amic Pere Romeu en un automòbil Charron. Una còpia està exposada al cafè modernista Els Quatre Gats, però l'original està penjat a l'apartament on viu Pilar Esponera, viuda del fill i hereu d'Abadal.

L'advocat
El 2006, aquesta dona, a través del seu amic i advocat Joan Centelles Bech (un coronel retirat que va ser cap de secció de l'Estat Major), va oferir la valuosa pintura de Ramon Casas al MNAC sense comptar amb el consentiment de Pilar Abadal, filla seva i néta del fabricant de cotxes. Fa uns mesos, Abadal va presentar una querella contra el lletrat en què l'acusa d'ordir un pla amb el fi d'apoderar-se dels béns de la seva mare "aprofitant la seva situació d'avançada edat" i el possible deteriorament de les seves facultats mentals. L'advocat nega totes les imputacions.
La querella precisa que a l'assabentar-se Pilar Abadal de la intenció de l'advocat de vendre el quadro de Casas, va remetre amb data 31 d'octubre del 2006 a Narcís Serra, llavors president del patronat del MNAC, una carta per indicar-li que la seva voluntat era no vendre el quadro.
En un principi, havia de comparèixer ahir al jutjat Narcís Serra, però no ho va fer, al comunicar que ell no va participar de forma directa en les negociacions. Sí que hi va declarar la directora del museu, que va aclarir que li constava que el MNAC havia tingut interès a adquirir el quadro i que l'operació la va portar la fundació Amics del MNAC, presidida per Miquel Roca Junyent, però que es va desistir de l'operació quan es va rebre el burofax on Pilar Abadal mostrava la seva oposició a la venda.

lunes, 4 de mayo de 2009

Porsche 917/20

Friends:

The Porsche 917/20 (known during the 24-hour race as "The Pink Pig") made its debut at the Le Mans test weekend in April 1971 and was driven in a three-hour (some say four-hour) race then and there by Willi Kauhsen (same say Gijs van Lennep co-drove). At that point, the car was white and carried number 20. My question is, how did it do in that race?

In Porsche, Excellence Was Expected, Karl Ludvigsen writes that it retired with an electrical problem. In The Racing Porsches, Paul Frere writes that it won. Other sources also disagree. Can anyone verify exactly how it finished (and who drove it)?

Incidentally, there's an interesting story about how the 917/20 later figured in the 24-hour race. Reinhold Joest was driving when it crashed while about to go into the lead. He said that under braking at Arnage, the car suddenly turned right into the guard rail, but nobody believed him, and he was blamed.

Years later, Gerry Sutterfield restored the car for the factory museum. When he disassembled it, he found that the right front brake pads were down to bare metal and showed evidence of having welded themselves to the brake rotor. Porsche had fixed the body for display but had never done a full restoration, so they didn't notice that. Gerry discovered the evidence of the brake problem. Evidently what led to the problem was that no one realized that with its lower aerodynamic drag, the 917/20 took more brake effort to slow it. Consequently it used up pads sooner than the other cars.

Frank

According to this website (http://wspr-racing.com/chassis/porsche/porsche917.htm) did the car run in a 3 hour race on April 18...and didn't finish.

I was also wondering about this obviously unknown race because I saw a model of the car listed somewhere on the sit of a model-car company(it's listed as Le Mans 6h race there). And what I point out above is all I could find out.

Anybody any info?

The german race commentator and journalist Rainer Braun has written two excellent books with stories on mainly german racing drivers and motorsport. The titles are Hallo Fahrerlager 1 and 2 and the text is in german.

In volume 2 there is a chapter on the "Pink Pig" or "Dicke Bertha" in german.

According to Rainer Braun, Willy Kauhsen and Gijs van Lennep raced the car in a 4 hour race 6 weeks before the 24 h Le Mans. They started from pole and led by 2 laps after 3 hours. Kauhsen is quoted saying that van Lennep then twice overlooked a signal to pit for fuel and the car ran out of fuel...

Rainer Braun managed Stefan Bellof, played an important role in Michael Schumacher's early career, was close to Rindt and was offered to manage Keke Rosberg.

In Vol 2 there is also a chapter on how Kurt Ahrens and Willy Kauhsen both crashed Porsche 917s on the VW test track. Both were lucky to survive. In vol 1 there is a hilarious story of how Willy Kauhsen took the german Bundespresident Dr Gustav Heinemann on a lap of the old Nuerburgring in a 1000 hp Porsche 917 despite snow on the track.

There are chapters on von Hanstein, Carlo Abarth (very revealing and entertaining), Rindt, Fittipaldi, Norbert Haug and many more personalities.

The books are very well written and very entertaining. I cannot recommend them enough if you can read german. Unfortunately vol. 1 is sold out. A volume 3 will be published later this year. See his website www.hallo-fahrerlager.de

This post has been edited by Jan Holmskov: May 1 2009, 20:31


--------------------
JH


QUOTE (Jan Holmskov @ May 1 2009, 19:20) *
...In volume 2 there is a chapter on the "Pink Pig" or "Dicke Bertha" in german.

According to Rainer Braun, Willy Kauhsen and Gijs van Lennep raced the car in a 4 hour race 6 weeks before the 24 h Le Mans. They started from pole and led by 2 laps after 3 hours. Kauhsen is quoted saying that van Lennep then twice overlooked a signal to pit for fuel and the car ran out of fuel...

In Vol 2 there is also a chapter on how Kurt Ahrens and Willy Kauhsen both crashed Porsche 917s on the VW test track. Both were lucky to survive. In vol 1 there is a hilarious story of how Willy Kauhsen took the german Bundespresident Dr Gustav Heinemann on a lap of the old Nuerburgring in a 1000 hp Porsche 917 despite snow on the track...

To illustrate Jan's post: a nice photo (if there is such a thing... wink.gif) of the 917/20 at the Le Mans test weekend (it's also in Paul Frère's 'The Racing Porsches'):



Two photos of Kurt Ahrens' catastrophic crash in 917.040 at the VW test track - a miracle he survived without serious injury...





Lastly, Willi Kauhsen with his 917/10 at a snowy Nürburgring! biggrin.gif




hanks for posting the photos. The story of Kauhsen on the old ring in the snow is great.

The Bundespresident Heinemann visited all the german states during the last year of his presidency in 1973. He was 74 years old. On the visit to Rheinland-Pfalz he had expressed the wish to be taken around the ring in a really powerful and fast racing car, the Porsche 917 Turbo. The drive took place on April 3.

The story was told to Rainer Braun by Willy Kauhsen

The security people were worried, Mrs Heinemann terrified, but the Bundespresident was excited and determined that the ride should take place as planned. He was put in the car as he arrived at the track. In his suit and winter coat and with Kauhsens spare helmet. Kauhsen was told not to take any risks.

A vehicle with 6 armed security people (sitting or standing on the side boards) was sent out on the track 10 min in advance. At one of the highest points of the trach there was quite a bit of snow on the track and Kauhsen did a 360 deg spin without hitting anything or stalling and Heinemann hardly seemed notice it. Shortly afterwards they had to slow down because the security vehicle had crashed and the people were collecting their guns from the track. On the final straight Kauhsen took the Porsche up to 270 km/h.

According to Kauhsen the lap was done in about 12 min 30 sec. and Dr Heinemann was very grateful and happy!


Jan

--------------------
JH

QUOTE (fbarrett @ May 1 2009, 16:51) *
Incidentally, there's an interesting story about how the 917/20 later figured in the 24-hour race. Reinhold Joest was driving when it crashed while about to go into the lead. He said that under braking at Arnage, the car suddenly turned right into the guard rail, but nobody believed him, and he was blamed.

Years later, Gerry Sutterfield restored the car for the factory museum. When he disassembled it, he found that the right front brake pads were down to bare metal and showed evidence of having welded themselves to the brake rotor. Porsche had fixed the body for display but had never done a full restoration, so they didn't notice that. Gerry discovered the evidence of the brake problem. Evidently what led to the problem was that no one realized that with its lower aerodynamic drag, the 917/20 took more brake effort to slow it. Consequently it used up pads sooner than the other cars.

Frank

Frank: I'm convinced that's the true story, although there's another thread on here (can't find it just now) where a TNF member was talking to Willi Kauhsen at the Goodwood Festival of Speed and either Kauhsen wasn't aware of Gerry Sutterfield's findings or else he didn't believe them, however the evidence speaks for itself. Of course, race reports suggested Joest 'butchered' it, but I suppose that's inevitable! smile.gif

I've always wondered how Willi Kauhsen felt about the livery applied for the race - I've seen a photo of him in the pits, looking seriously disgruntled as the Porsche stylists are putting the finishing touches to the 'butcher's diagram'. Story is that the Porsche styling department had submitted its own proposal for the project, which was to design a short-tail 917 with the low drag of the long-tail but without the length, and although its submission was supposedly more successful, it was rejected for 'political reasons' - the eventual, actual 917/20 was submitted by SERA, responsible for the Long-tail - so the Pink Pig livery was the styling department's revenge!

Fact is, even though Norbert Singer suggests, "It was not a very good car and was never going to win, although it got a lot of publicity," as you point out, with a clear run it could have won. It was up with 053, the eventual winner, when it crashed out; you have to wonder, given its comical colour scheme, how that would have gone down, in history or anywhere else!

Incidentally (you'll know this if you've got the book, but I found it quite incredible), Norbert Singer explains and illustrates in 24:16 that the wind tunnel Porsche used then, located in a shed and affiliated to Stuttgart University, was seriously flawed. It was used to test scale models of full-size aircraft as well as cars, so the cars were suspended on aerofoil-section wooden planks from the ceiling by cables; it therefore took little account of ground clearance (although the mimimum clearance in the Le Mans regulations then was quite high - 100mm). Years later, as was suspected from extensive track test results at the time, it was established that the aerodynamics - not just the drag (or lack of), but also the downforce - of the 1971 917LH (and probably, by association, the 917/20) were far superior to what the old wind tunnel figures suggested. My theory is that the downforce lowered the ride height, which increased the downforce further and lessened the drag - the best of both worlds, up to a point - an effect which would barely have shown up in the wind tunnel, given its limitations. That's just a theory, though - what would I know? Anyone on here who's better qualified (there must be lots!) wish to comment? wave.gif

This post has been edited by markpde: Yesterday, 17:34

QUOTE (markpde @ May 2 2009, 18:16) *
I'm convinced that's the true story, although there's another thread on here (can't find it just now) where a TNF member was talking to Willi Kauhsen at the Goodwood Festival of Speed and either Kauhsen wasn't aware of Gerry Sutterfield's findings or else he didn't believe them, however the evidence speaks for itself.


Mark:

Thanks for the information. Gerry himself has told me that story twice, and he should know because he restored the car for Porsche. He's a great guy and a real historian. The info you present is much appreciated, but I'm still trying to confirm the true results of that April 1971 race...

Frank

QUOTE (fbarrett @ May 3 2009, 22:40) *
Mark:

Thanks for the information. Gerry himself has told me that story twice, and he should know because he restored the car for Porsche. He's a great guy and a real historian. The info you present is much appreciated, but I'm still trying to confirm the true results of that April 1971 race...

Frank


The race (3 hrs) was won by Claude Ballot-Lena - Guy Chasseuil in a Porsche 908 from Guy Ligier in his JS3. Kauhsen started 917/20 and easily led away. Van Lennep took over after the first hour and after a while lapped the rest of the field, but then the car stopped with suspected ignition failure at Arnage.

miércoles, 4 de febrero de 2009

PB280043


PB280043, originalmente cargada por Christian Franke BB.

martes, 3 de febrero de 2009

Mercedes Racetransporter replica with a 300SLR

miércoles, 21 de enero de 2009

Hispano Xenia Dubonnet


Hispano Xenia Dubonnet, originalmente cargada por nathan_leland.

Hispano Xenia Dubonnet


Hispano Xenia Dubonnet, originalmente cargada por nathan_leland.

1938 DuBonnet Xenia


1938 DuBonnet Xenia, originalmente cargada por Dmentd.

martes, 20 de enero de 2009

Facel Vega


Facel Vega, originalmente cargada por delfi_r.

Bugatti Type 44


Bugatti Type 44, originalmente cargada por delfi_r.

Bugatti Type 44


Bugatti Type 44, originalmente cargada por delfi_r.

jueves, 8 de enero de 2009

Fangio en el 300 SLR de la Mille Miglia

Fangio en el 300 SLR de la Mille Miglia

Scalextric (UK) reprodujo este coche. Juan Manuel Fangio acabó segundo pilotando en solitario durante los 1600 Km de la prueba. Sólo la impresionante ejecución de Stirling Moss, su compañero de escudería, que tuvo la ayuda de Jenkinson como copiloto.

Es una prueba de iluminación para establecer la correcta para fotografiar toda la colección. Poco a poco. Está hecha con dos Flash Vivitar con difusores, disparados a 1:16 con la ayuda de dos uidades Cactus y el Trigger montado sobre la M8. Usar un Summicron DR para hacer esta foto me ha parecido tan espectacualr como la primera vez que lo hice.